Lluny de ser un fet atípic, que un país decideixi dotar-se amb un estat propi és un acte molt comú i normal al llarg de la història. A Europa s'han arribat a crear 24 nous estats els darrers 100 anys. Podríem parlar de Lituània, Macedònia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Xipre, Eslovènia, Polònia, Estònia, Croàcia... I gairebé sempre, un cop separats, els dos estats no han estat rivals irreconciliables sinó fidels aliats estratègics: Noruega i Suècia, Txèquia i Eslovàquia, Islàndia i Dinamarca...La devolució de la sobirania perduda no ha suposat la marginació del nou país sinó la incorporació amb igualtat de drets als organismes internacionals, on fins en aquell moment no hi tenia veu. En els darrers casos de Montenegro i Kosovo, fins i tot han estat aquests organismes internacionals els que han tutelat els processos democràtics de restitució de les pròpies institucions, d'acord amb la legalitat internacional, malgrat que Espanya s'hagi aïllat internacionalment en no voler-los reconèixer.
I finalment hi ha països com Quebec o Escòcia que encara no tenen un estat propi, però que ja s'han situat al mapa com a nous candidats pel sol fet de parlar del dret a decidir. Ja tothom sap qui són, i que aviat s'incorporaran al club dels països amb estat.
No sempre s'ha exercit el dret a l’autodeterminació per a crear un nou estat. Alemanya l'ha utilitzat per unificar-se, i Gibraltar va decidir en referèndum continuar sent britànics l'any 2002. Però no coneixem cap cas d'un país que un cop obtingut un estat propi, hi hagi renunciat. Cap país que quan ha aconseguit ser independent, hagi volgut perdre la llibertat. I és que això de la sobirania no deu ser tan dolent. Serà que en un món organitzat en estats, tots els països volen ser normals...
+ INFO: REVISTA GROC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada